No deixa de sorprendre’m que encara queden persones que pensen que el desenvolupament de l’activitat humana no incideix en el medi natural, no sé si pensar que hi ha qui peca d’ingenuïtat o simplement pretenen convéncer-nos que el benefici econòmic i un mal entés progrés justifiquen qualsevol fi.
No m’agradaria ser malinterpretada ni donar arguments que permeten la fàcil demagògia dels denominats negacionistes perquè sempre m’he considerat una fervent defensora del progrés, de l’evolució, de la importància de la investigació i el desenvolupament tecnològic que ens permeta resoldre problemes mèdics, ajudar-nos a eradicar la pobresa i la fam, a millorar les comunicacions o simplement fer la nostra vida més còmoda, però des del respecte al nostre entorn, fent de la naturalesa el nostre còmplice en l’exercici de l’activitat quotidiana, mai com un enemic a batre que ens molesta en el nostre avanç.
Fa poc vaig estar realitzant algunes etapes del Camí de Sant Jaume i vaig gaudir del paisatge de Castella i Lleó, La Rioja, Navarra i de Galícia, tan diferents paisatges, però tots em van impressionar de la mateixa manera, la seua bellesa contrària, radica tant en l’acció de les persones en un cas, a través de l’agricultura, com en la seua absència, en els boscos, en l’altre.
Que en el segle XXI encara queden persones tan etnocèntriques per a pensar que la naturalesa existeix únicament per al nostre servei, he de reconéixer que em fa enrogir. Som una espècie més sobre la terra, evidentment amb major capacitat d’incidència, com déiem, però una espècie més. Les nostres majors capacitats no han de suposar carta blanca per a acabar amb altres espècies al nostre capritx, sinó un major grau de responsabilitat en la seua atenció i protecció.
Les forces de la natura són extraordinàries, l’erupció d’un volcà ens està provocant un caos global que no podíem preveure ni previndre. I sovint pensem que la tecnologia i la ciència ho resolen quasi tot… Som part de la natura i ella ens tracta com a tal i s’ocupa de recordar-nos-ho.
Porte temps reflexionant si serà bo el fet d’haver perdut el temps de la naturalesa, m’agrada imaginar-me una partitura interpretada a dos veus, les naturalesa i els sers humans, seguint el mateix ritme, el mateix batec de vida, com el que dicten les estacions, les fases de la lluna movent les marees, ara vivim en la immediatesa, i no hauríem de confondre les possibilitats que ens ofereix la xarxa amb el temps que necessita un bosc a regenerar-se després d’un incendi.
Tots som responsables i tots som còmplices, no sempre tenim la possibilitat de participar en un programa de reforestació quan arriba la primavera –tota pedra fa paret- però tots i totes en la mesura de les nostres possibilitats tenim l’obligació de col·laborar, sabedors que cada vegada que accionem l’interruptor de la llum, encenem la calefacció o simplement cada vegada que obrim un aixeta de l’aigua estem fent ús d’energies i matèries primeres que requereixen per al seu tractament i transformació de processos industrials que generen importants índexs de contaminació. Consumim, per descomptat, però amb responsabilitat i respecte, encara em queden moltes etapes per a acabar el Camí de Sant Jaume i vull que els meus fills puguen fer-lo i els fills dels meus fills també; la pau i la tranquil·litat que produeix caminar per la naturalesa us puc assegurar que no té preu.

Cuidem la Terra
Cuidem la nostra llar