Amics de la Cordà d’Alaquàs

El passat dia 8 de setembre despres de la processó de la Mare de Dèu de l’Olivar, Els Amics i Amigues de la Cordà d’Alaquàs varen pèndre foc del Ciri Pasqual i varen anar en comitiva festiva (foto), fins la seu dels Clavaris del Crist de la Bona Mort que per la nit gastaren per encendre la Cordà. Esperem que es mantinga aquest acte els próxims anys.

Un investigador documenta la tradición 40

años antes que en Paterna y la sitúa en el

municipio en 1859

LAURA SENA ALAQUÀS La Cordà de Paterna es conocida internacionalmente, es una de las que más cantidad de cohetes quema en la comarca y también la que utiliza material de la mejor calidad. Pocos entendidos discuten esos aspectos. Pero no es la “cordà” más antigua.
Si en la capital de l’Horta Nord habían logrado documentar que esta práctica se repite a finales de agosto desde al menos 1989 -se conserva en el archivo municipal la crónica de un diario de la época que lo recoge-, un investigador de Alaquàs ha hallado una referencia muy anterior: La revista científica y cultural “Guadalaviar” ya publicó 40 años antes, es decir, en 1859, que en Alaquàs se celebraban “cordaes” durante las fiestas mayores. De esta forma y en cuanto a tradiciones documentadas, la de Alaquàs, con 150 años de historia, se convertiría por ahora en la más antigua de la comarca que ha perdurado.
El trabajo lo ha realizado el filólogo Rafael Roca Ricard, vecino de Alaquàs y presidente de l’Institut d’Estudis de l’Horta Sud. Ha visto la luz en la publicación “Quaderns d’Investigació″ que se ha presentado estos días con motivo de las fiestas mayores.
Según el trabajo “Aproximació a la historia de la Cordà d’Alaquàs”, la práctica de la quema pública de cohetes se remonta “probablemente” a los siglos XIV o XV. No obstante, la modalidad de “cordà” -que alude a la cuerda que sujeta los cohetes, colgada de parte a parte de una calle- se popularizó hace 300 años, señala el trabajo, como recogen diversos documentos y crónicas incluidos en trabajos posteriores.
Respecto a la tradición en Alaquàs, Rafael Roca explica en el estudio que el documento más antiguo que ha logrado encontrar es del 9 de septiembre de 1859, es decir, hace 150 años.
Entonces, la publicación “Guadalaviar” publicó: “Las fiestas de este pueblo, como las del vecino Chirivella, pueden reducirse a lo siguiente: Masclets, cuerdas y castillos, total, fuegos, o lo que es lo mismo, no poder salir a la calle”. De ahí que Roca deduzca que si en 1859 “se registraba tanta intensidad de fuego, cabe deducir que se trataba de unos “fuegos” consolidados y con una cierta tradición porque, lo que es evidente es que este tipo de actos no cuajan ni se improvisan de un año a otro”.
La siguiente referencia es de 1880 y se publicó en diversos diarios y la firmaba el “corresponsal de Alaquàs”. Además de citar la tradición, se incluia una queja que aludía a los gastos que debían suponer tantos cohetes y actos pirotecnicos.

El passat dissabte dia 29, es presentà la XXIX edició de Quaders d’Investigació d’Alaquàs, en la qual ha sigut publicat el treball de Rafa Roca (membre de Amics de la Cordà d’Alaquàs) “Aproximació a la historia de la Cordà d’Alaquàs”. Des d’Amics de la Cordà li donem les gràcies per l’estudi, que entre altres coses ens ha descobert que la nostra Cordà ja existia en 1859 (fa 150 anys…!!). Per cert que segons sembla la nostra es prou mes antiga que la famosa Cordà de Paterna. Però  de moment no podem confirmar-ho, a vore si la premsa en diu alguna cosa o més…

Versos i coets

Tenen alguna relació la pólvora i la lírica? Evidentment sí, i així s’encarregà de demostrar-ho en 1901 el poeta Elies Cerdà, en compondre la poesia «La Cordà». La seua lectura suggereix la possibilitat, de cara a les properes Festes Majors, de practicar un agermanament o miscel·lània entre els membres de l’Associació Cultural Mare de Déu de l’Olivar i els Amics de la Cordà d’Alaquàs que ens portara a compartir versos i coets, sopars i devocions; que tinguera el poeta Cerdà com a inspirador del nou híbrid i la seua composició com a himne. Per a ajudar a fer boca, ací en teniu un fragment:

Allà en el carrer Major

els roglets van eixamplant-se

baix de la corda que penja

lligada d’un cap a un altre:

poc a poc van concurrint

noves figures estranyes

amb els camals ben lligats,

amb les cares enfaixades

i, al davant, una capseta

en la que els coets se guarden.

–¿En tens molts?, pregunta Ximo.

–En tinc dos grosos.

–Jo quatre;

me’ls han dut de l’Olleria.

–Pos els meus… ¡també són mascles!

Vull fregir a un majoral…

–Tira-los, que jo te’ls pare;

baix la reixa de la nóvia

em tindràs si vols trobar-me.

Tota cordà tenia un abans, un durant i un després. En l’abans la gent acudia amb temps sobrat al carrer on s’havia de celebrar el foc i ocupava el seu lloc. Este es localitzava en funció dels que assistien, es procurava estar rodejat del nombre més gran d’amics i familiars.

Quan el Mestre de Traca estimava oportú, sempre fosquejat, disparava un Toc, Tro sebà (carcassa d’avís en l’actualitat) que indicava preparar-se a la cordà. Passant un temps aproximat d’entre deu a quinze minuts es disparava el segon toc, Tro sebà. Este segon toc indicava que es podia començar la cordà de les ofrenes majors. Ofrena dels vells.

Els majors que assistien a la cordà, encenien els seus Couets i els brindaven a qui estimaven oportú. Les primeres ofrenes solien fer-se entre vells, de vells a sacerdots, frares, metges o personatges locals. Quan en la festa hi havia un invitat de molta categoria, el més vell del lloc li donava el primer Cou-te. Quan acabaven els vells de fer les seues ofrenes, tardaren el que tardaren, es donava sempre un temps de pausa en el qual la gent se saludava i donava abraços.

Quan el Mestre de Traca creia sobrat este temps es disparava el tercer toc Sebà, que indicava que s’anava a donar foc a la cordà. En els pobles llauradors a la pes muntada al carro, i en els pescadors a la pes muntada en la barca.

Ací prenien la iniciativa els jóvens, els quals quan el Coet en el seu primer doll de foc alçava el vol, se soltava del carro, en eixe precís moment era caçat amb la mà (empomà) i buscant la persona apreciada se li Ofrena el seu foc, després era llançat ofrenant, foc i Tro, a on s’estimava oportú. Mentres els jóvens s’aplicaven amb valor a esta homenia, els majors els observaven i quan destacaven eren felicitats.

El nombre de pesos que es disparaven no era fix, sent costum que fóra set, o en sumes de set. Quan es disparava l’última peça, un Coueter de gorgera ho indicava per mitjà d’una Coeta encesa passejada amb la mà enlaire per tot el carrer (el color no era important, encara que ara es preferix que siga roja). Després d’esta indicació els festers continuaven ofrenant-se Couets fins que es cansaven i paraven.

Tant si eren els festers, com si eren els alcaldes, quan al Mestre se li indicava, disparava tres vegades la canterella, bé en mascle, o en Sebà, amb la qual cosa es donava per acabada la cordà. Tots sabien que ja no es podien disparar més Coets. Açò es va respectar estrictament en totes parts.

En tota cordà el Mestre de Traca, era l’encarregat que totes les coses isqueren bé, i d’ell depenien les ordenes que allargaven o fitaven el temps de duració de la mateixa. L’important de tota cordà, era que des que es començara fins que s’acabara, el carrer estiguera sempre cremant en un núvol de foc, és a dir, que sempre hi haguera molts Couets en trajectòria de foc.

Els temps de duració de la cordà valenciana, en tot el segle XIX, mai van ser inferiors a una hora. Sent normals la cordà de tres a cinc hores.

El número de Coets que es disparaven depenia de l’economia dels festers. Hi havia pobles on es disparaven quantitats astronòmiques i altres on a penes si es disparaven.

Acabada la cordà, el carrer quedava amb el sòl sembrat de canuts de canya, que eren arreplegats pels llauradors a fi d’aprofitar el cordell. El carrer on es feien els focs de la cordà, de normal, l’endemà amanecía socarrada. Totes les fatxades de les cases, portes, finestres i balcons, tenien les marques del foc de la nit anterior. Tot tipus de desperfectes apareixien per totes les bandes. Els propietaris comentaven les incidències, fregaven les pedres, pintaven amb calç les parets i restauren el que crema. Mes mai protestaven.

La cordà valenciana durant tot el segle XIX es va fer en tots els pobles valencians, així com l’expansió a pobles confrontants, on existien vies de comunicació que passaven pels mateixos, cas de pobles confrontants de Tarragona, Conca, Albacete, Múrcia, Terol. On mai es va fer cordà, ni es fa, és en la ciutat de València. En esta es van intentar nombroses vegades i sempre van ser prohibides. En esta es va menysprear totalment la cordà. Mai la va comprendre. Tampoc van fer el més mínim esforç, ni tan sols per assabentar-se que podia ser allò. Li la va tindre com una reminiscència salvatge i bàrbara, pròpia de gent inculta i analfabeta, de la gent de poble.